test gabriel lacomba: fotografía estenopeica / fotografia estenopèica / pinhole photography

estenopeica ├ęs estenopeica.es

Gabriel Lacomba

Quan na Maria Josep Mulet i en Miquel Seguí em varen proposar fer aquesta xerrada dins aquest cicle de FotoCiència vaig pensar que era una bona oportunitat per parlar de l’evolució de la meva feina artística, d’intentar, fent-ne un recorregut, trobar un lligam en la meva manera de fer... o en la meva manera de veure. Na Maria Josep em proposava parlar de la meva feina amb càmeres estenopeiques perquè és el que més s’ha donat a conèixer i amb el que he obtingut més reconeixement juntament amb l’obra de cinema experimental presentada en format de vídeo. La sèrie d’estenopeiques Zooformol va quedar finalista a la Biennal de Barcelona de l’any 1989 a l’àmbit de fotografia al mateix temps que la guanyava a l’àmbit de vídeo amb Autoretrat, una peça filmada en súper-8 i postproduïda en vídeo. I a la següent, i darrera, Biennal de Barcelona, la del 91, la primera sèrie fotogràfica de soma-trans-lúcid va guanyar ex-aequo a l’àmbit de fotografia.

Com més endavant relataré vaig començar a fer estenopeiques com a pràctica didàctica només començar Belles Arts l’any 1983. L’època de producció més intensa, tant de construcció de càmeres com de realització és dels anys 1987, 1988 i 1989 que coincideix també amb la producció de l’obra en súper-8. Estava al tram final de la carrera i hi va haver un fet clau que va contribuir notablement a aquesta prolífica producció: durant l’any 87 vaig patir diverses operacions que em varen tenir prostrat durant mesos, perdent un curs. És curiós com un fet així, una malaltia o una operació, contribueix d’aquesta manera a la creació. Són nombrosos els casos d’artistes que en la seva trajectòria vital els ha passat el mateix i aquest tipus de circumstància ha solgut representar un fort punt d’inflexió. No deixa de tenir la seva lògica, ja que trenques (encara que a la força) amb una inèrcia que et propicia pensar i reflexionar. I el fet de tenir molt de temps per endavant et motiva a fer moltes coses. Quan t’incorpores a la quotidianitat dels altres comptes amb un gran avantatge: has tengut un temps reservat només per a tu. Llàstima que no sigui recomanable!

Clar, estam parlant de fa 20 anys i fa uns quants anys que no veig una estenopeica...

El que ha tengut d’atractiu per mi aquesta proposta de revisió han estat dues coses:

1- Revisar de forma exhaustiva i ordenada tota aquesta feina fotogràfica estenopeica, espolsarla, escanejar-la, reproduir-la i catalitzar-la en una pàgina web: www.estenopeica.es on podreu trobar molta més informació de la que avui tendrem temps d’exposar. I a més de forma permanent. De fet i al marge de publicacions oficials aquest mateix escrit hi quedarà penjat. Comentar que era un fet paradoxal que donada la meva activitat empresarial com a dissenyador de pàgines web aquest fet no s’hagués produït abans i estic molt content i agraït d’haver aprofitat aquesta convocatòria per durho a terme.

2- La introspecció sobre la meva feina artística que m’ha obligat a trobar els oportuns lligams entre tanta diversitat tècnica i que m’ha servit d’una mena d’exorcisme necessari.

Actualment tenc una empresa dedicada al disseny gràfic i a la programació web: LACOMBA Produccions [pàgina web: www.lacomba.com]. I faig feina amb el recolzament d’un equip de dissenyadors i programadors.

El primer contacte amb temes d’Internet vaig tenir la sort que fos bastant primerenc, quan l’any 96 vaig entrar a fer feina a Sertel, una empresa de serveis telemàtics.

La meva experiència anterior amb aquestes màquines, els ordinadors, es restringia al fet que algun amic m’havia deixat tocar el seu Mac i amb algun esforç havia entès que el ratolí es manejava amb el fil cap avall i no cap amunt. Encara que a mi em semblàs que el ratolí era més ratolí si el tenia a dalt perquè així se li veia la cua. Al cap d’un mes, havia entès, això sí, mínimament, com manejar un escàner, les senzilles etiquetes de l’html de l’època, que aleshores, es picaven directament al Notepad, com utilitzar el paquet de Corel Draw (allà tot eren pc), el flamant nou sistema operatiu Windows 95, havia descobert què era un navegador web, Altavista (el Google de l’època), el renouet tan característic d’un mòdem en connectar-se i havia fet la primera pàgina web dela meva vida. Tot això gràcies a la infinita paciència, forçada o no, de tots els meus companys, tots ells programadors i molt més joves.

Durant aquell temps, a base d’emprenyar demanant als meus companys i de copiar i personalitzar el codi de les pàgines més interessants que anaven sortint, mica en mica vaig anar adquirint una certa independència, alhora que podia fer alguna pàgina que convencia els meus caps que allò d’haver ficat un dissenyador (per dir-ho d’alguna manera) a l’empresa havia estat una bona aposta de futur.

En aquell temps hi havia un tipus de pàgines que es deien “personals”, d’alguna manera comparables als blogs actuals. El 99,9% d’aquestes webs eren fetes per programadors/res que mostraven el seu ca o moix, la seva al·lota, els seus amics, les seves aficions, etc. Aleshores, encara que se sabia perfectament que Internet creixeria exponencialment i acabaria essent el mostrador comercial i l’eina quasi indispensable per al triomf d’una empresa que és avui en dia, en aquell moment era fàcil trobar-ne un grapat de pàgines de gent amb coneixements tècnics que penjava les coses més heterodoxes. Inoblidable la baixada línia a línia dels jpg porno. En aquells moments era un lloc increïblement democràtic, ningú controlava la situació, ni a nivell econòmic, ni legal, ni ideològic. Això si, havies de tenir els suficients coneixements tècnics com per accedir-hi i publicar, d’aquí l’hegemonia dels continguts abocats pels programadors. De mica en mica (dic de mica en mica tenint en compte que estic parlant d’Internet, això vol dir una escala que podia ser de mesos o fins i tot setmanes) començaren a aparèixer pàgines que no és limitaven a ensenyar el mencionat sinó que a més ja en feien una interpretació en clau artística, començant a explotar el potencial que tenia el mitjà. D’alguna manera era inevitable: vaig començar a fer la meva pròpia pàgina personal. Inicialment volia que presentàs la meva feina artística i al mateix temps em servia per anar aprenent a programar o almanco personalitzar programacions que altres havien fet. Però mentrestant la cosa anava progressant no vaig poder evitar que jugant amb aquells JavaScripts i miniaplicacions de Java hi trobàs un nou vehicle d’expressió. Així la pàgina web que vaig presentar a la AUI (Asociación Española de Usuarios de Internet) [www.aui.es] tres anys després i que va guanyar un premi internacional, precisament a l’apartat de pàgines personals de parla hispana i que propicià la fundació de LACOMBA Produccions no deixa de ser un producte híbrid a mig camí entre el catàleg i el net art del moment per les esquitxades de petites peces mig ocultes que s’hi troben a tota la web.

Encara que mai no tendria l’ocurrència d’ensenyar-la a cap client com a exemple i que escarrufaria qualsevol dissenyador, programador o persona que faci feina al sector d’Internet avui en dia (jo inclòs), mai no he volgut actualitzar-ne cap contingut, ni actualitzar la seva programació, ni despenjar-la. Queda com a testimoni o vestigi d’una època molt determinada i em fa gràcia mantenir-la desobeint qualsevol norma de caducitat que aconsella/va haverla despenjat fa anys.

D’aquella època en queda un certesa important: un programador és un creador; i programant es crea. No ho dic només pels scripts i miniaplicacions de Java que es trobaven a la xarxa i s’oferien perquè altra gent els empràs, sinó pel coneixement que vaig tenir dels anomenats en programació ous de pasqua. Per aquell que desconegui què són, es tracta d’una programació oculta en un programari determinat a la qual s’accedeix mitjançant una combinació de tecles i que dona accés a algun tipus d’arxiu, que res té a veure amb la funcionalitat del programa i que sovint ensenyava als programadors que ho havien desenvolupat, fent alguna gràcia o plantejant alguna endevinalla sarcàstica, deixant aquesta empremta en forma de signatura, discreta això sí, pel seu difícil accés. Aquest fet, entre rebel i irònic, a mi em semblava d’allò més artístic o almanco de fàcil transposició artística. Per això a la meva pàgina personal d’aquell moment [www.lacomba.com/gabriel_lacomba] n’hi ha més d’un... i és troben simplement explorant amb el cursor els diferents elements que suposadament no tenen perquè ser enllaçables.

Fa una estona que no parl de la meva feina estrictament personal i menys de fotografia estenopeica però aquestes circumstàncies personals i/o professionals era evident que m’estaven pol·lucionant o pervertint. Potser hauria de mencionar quan vaig escanejar una bossa de fems poc temps després de saber manejar l’escànner. Consider que és molt bo aquests tipus de perversió i que no només sempre m’he deixat pervertir sinó que, a més, consider que un artista no ha de tenir cap por a absorbir o fer seu cap procés tecnològic al seu abast sota cap prejudici purista sinó que ha de ser més aviat integrador. Encara que això representi mesclar tècniques de diferents camps i que en aquell moment, per suposat el resultat no encaixava en absolut en un mercat d’art on el col·leccionisme encara cerca-va suports nobles i/o duradors i amb prou feines podia acceptar fins i tot un suport fotogràfic.

Fent un petit incís, ja fa un anys que la situació s’ha invertit, i actualment les grans fires artístiques i els curadors estrella en particular estan marcant la pauta dins la resta del món de l’art en una frenètica i en molt casos esquizofrènica carrera per esgotar formulacions i artistes i per suposat que les noves tecnologies són una gran font d’aliment per a aquesta situació. Sé que és un gran debat, de fet per a mi és el Debat. Potser no sigui aquest el millor escenari per desenvolupar-ho, però volia mencionar-ho perquè pot semblar que acab de fer una defensa del ‘tot val’ i no és ben be així. Perquè pens que, al cap a la fi, el que compta és el resultat final. Però també pens que de cada disciplina i/o tècnica se’n desprèn una manera de fer amb unes claus determinades i això no és obstacle perquè al final tot acabi essent una pura expressió artística sigui quin sigui el mitjà escollit.

Actualment només utilitz mitjans electrònics per a elaborar la meva obra artística.

D’entrada, fent un cop de vista general a aquesta trajectòria pot semblar una tasca prou difícil de lligar. Vaig començar fent fotografia estenopeica, la qual cosa no deixa de representar un retorn a l’origen del mitja fotogràfic, i he acabat utilitzant l’escàner i el mòbil d’empresa com a elements generadors d’imatges. I qui sap que pot passar en un futur.

Per poder dur endavant aquesta empresa crec convenient parlar d’una banda de quin va ser l’ambient en el que em vaig criar i posteriorment en quin ambient em vaig formar.

Mon pare, en Joan Lacomba, és un artista que també es va dedicar a la docència fins que es va jubilar. Quan jo era petit em duia sovint al seu estudi. Allò era una experiència que excita-va enormement la meva curiositat infantil. Veure per dins aquell estudi i el seu creador sense cap frontera m’era una situació d’absolut privilegi. Assistia al processos creadors de mon pare en primera fila i a sobre, comentats, es a dir: la bomba per a un nin! Per aquell temps, en Joan feia un tipus d’abstracció lineal amb referents figuratius. No obstant això i al voltant d’allò que presentava a l’exterior com la seva feina, tenia contínuament en marxa altres maneres de fer que puntualment s’atrevia a presentar. Allò era el que em cridava més l’atenció.Per posar-ne un exemple, record que tenia una col·lecció de llaunes on anava dipositant diferents tipus de plàstics submergits en aiguarràs. No sé si algú ho ha provat alguna vegada, però la majoria de vegades els plàstics quedaven fosos en un estat entre líquid i pastós.Després, sense cap por, s’atrevia a provar d’escampar allò sobre una tela i em demanava – Què et sembla, t’agrada com ha quedat? – Mmmm... : no – Sí, tens raó, no queda molt bé... N’he contat una que representava un error encara que moltes altres eren un complet encert. És a dir sobre la seva línia principal de creació anava elaborant permanentment tota una perifèria d’experiments sense cap temor. Allò sens dubte era el que més m’agradava.

Ara que em torn a rellegir l’anterior paràgraf me n’adon que la meva visió d’aquell estudi de pintura és més aviat la descripció d’un laboratori on es realitzaven tot tipus d’experiments. Amb vuit anys, un dia que el sol entrava encegador per les portes que  donaven a la terrassa d’aquell àtic (la visió no pot ser més idealitzada, però així és el record que en tenc) vaig decidir que volia ser artista (després de voler ser bomber, com era preceptiu d’aquella època), que volia dedicar-me a aquella perifèria i a fer tots els experiments possibles. Molt temps abans d’escoltar fins a la sacietat l’etiqueta d’art experimental que avui en dia tota obra ha de dur penjada. Alguns pensareu – Clar, amb aquest passat, així qualsevol! . Qüestió que a mi personalment sempre m’ha generat una eterna pregunta: realment, si no hagués estat immers en aquesta circumstància hauria acabat fent el que faig?. Molta gent, inclòs mon pare (a pesar de la seva enorme i lògica satisfacció de pare) m’ha intentat convèncer del contrari.

El primer contacte amb l’estenopeica es produeix aleshores tot just començar Belles Arts l’any 83. Aquest fou el meu primer coneixement fotogràfic que, juntament amb el fotograma, vaig rebre des del punt de vista acadèmic i és curiós assenyalar que le feines més convincents realitzades amb estenopeica sortissin no dels llocs d’estricta formació fotogràfica sinó de llocs de formació plàstica. En aquest cas cal citar, a més de la facultat de Belles Arts, altres llocs a Barcelona com l’Escola Massana i l’Escola Municipal d’Arts i Oficis. Encara que aquell any encara hi feia classes en Joan Fontcuberta, els meus professors varen ser en Manolo Laguillo i com a cap de taller en Jordi Guillumet, que a més, també hi assistia com alumne. Durant aquella època es va construir a la facultat una càmera gegant que alguns utilitzaren per fer les seves primeres estenopeiques.

Per a tots era preceptiu com a exercici fer una càmera estàndard ja fos en fusta o cartró. La mateixa construcció havia de contemplar la possibilitat d’aconseguir tres posicions diferents per tal de reflectir una “visió normal”, una “visió angular” i una “visió teleobjectiu”.

No voldria estendre’m massa amb explicacions tècniques perquè crec que l’objecte d’aquesta xerrada no és la de fer un taller d’estenopeica sinó la d’explicar i mostrar la feina que he fet amb estenopeiques i també amb altres tècniques. Ja he esmentat anteriorment que al cap i a la fi el que finalment importa és el resultat.

Sol passar que la gent per desconeixement, curiositat o sorpresa sempre espera que acabis explicant amb detall com funciona una càmera estenopeica.

En deferència a ells ho faré breument: la característica essencial de la càmera estenopeica radica en que un diminut orifici substitueix la lent òptica convencional. La llum quan travessa un orifici de reduïdes dimensions configura sobre el pla de projecció la imatge que té al davant. La càmera estenopeica no deixa de ser l’expressió més simple del fet fotogràfic i no deixa de ser una aplicació del principi de la càmera obscura Per tant, iniciar-se en la seva pràctica requereix tan sols adaptar una caixa qualsevol ja concebuda a manera de càmera obscura. Pot adoptar múltiples formes des de complexes construccions espacials fins al reciclatge d’un inacabable recull d’estris quotidians que s’emparentarien per un gust per la simplicitat i economia de recursos, ja sigui un pot de llet en pols, com un tambor de detergent. Només és qüestió de situar el forat, estenop en una de les seves cares, amb la qual cosa es converteix en el pla frontal de la càmera. La seva cara oposada constitueix el pla de la imatge o superfície sobre la que s’enregistra la imatge projectada, i que s’habilita convenientment per la aplicació del material fotosensible que enregistra aquesta imatge projectada.

De qualsevol manera per aquells que vulguin saber-ne més, podreu trobar molta informació a Internet i a la web www.estenopeica.es a l’apartat d’enllaços. Crec que n’he fet una bona selecció. Hi ha des de calculadors en línia, fins a pàgines on es poden adquirir estenops perfectes fabricats amb làser, tota una gamma d’estenopeiques fetes per vendre, així com les experiències de molta altra gent. Assenyalar que ja en aquell primer contacte amb Internet a l’any 96 es podien trobar multitud de pàgines a la xarxa de gent que feia estenopeiques i actualment tota aquesta gent s’hi continua prodigant molt.

I és que l’estenopeica és un element més aviat molt pop, ja que és fàcil i econòmic fer-ne una i funciona com a resposta popular davant l’ortodòxia. La pobresa de recursos enfrontada a la tècnica evolucionada. D’alguna manera no deixa de tenir un matís insultant i irreverent per a la Tecnologia actual (que per a molts representa la nova religió) que una fotografia encara ara pugui ser presa amb una simple capsa de sabates reciclada.

En quant a la relació amb altres disciplines artístiques, aquesta qüestió tan manual derivada de la seva facilitat de construcció, facilita la impregnació del procés estenopeic d’altres pautes externes: la llum entesa com a pintura que traça un rastre sobre el suport de l’obra o la càmera entesa com a objecte escultòric que en determina el resultat. Així com a molt propici per a la reflexió conceptual i fins i tot arriba a funcionar com a element performàtic.

Tornant a la meva experiència d’aquell any 83, i després de complir amb els exercicis preceptius amb la càmera estàndard jo, com els altres, ja començava a fer els meus experiments. D’aquell temps són les primeres proves situant una espiera a davant l’estenop a manera de lent, proves que posteriorment em serviren per a la feina que vaig titular Peep-show. No vaig deixar de fer aquesta i altres proves, especialment durant els estius, però fins després de l’any que vaig perdre per la circumstància que he comentat al principi, quan vaig escollir i començar a quart de carrera l’especialitat d’imatge, pràcticament tota la feina fotogràfica que vaig presentar era feta amb càmera estenopeica.

D’aleshores és la feina, reprenent la càmera estàndard, L’home: oh! gènesis, oh! mort que aprofita la gran profunditat de camp que proporciona una estenopeica per apropar-se a uns cranis jugant amb com queda de desdibuixada la seva escala real. Aprofitant els negatius d’aquesta sèrie, passant-los a light, i com a pràctica de processos n’hi ha una sèrie, amb un matís més pictòric utilitzant cianotípies i paper salat presentats en forma de collage.

Com a estudiants de Belles Arts teníem la possibilitat de tenir lliure accés al Zoològic de Barcelona... en principi per a fer apunts al natural dels animals. Després d’algunes prime-res proves una mica desesperants vaig pensar que el millor era anar-se’n al terrari on suposadament els animals estarien una mica més quiets. Però allà em vaig trobar que hi havia molt poca llum. Però també, com ha passat en nombroses ocasions, vaig cridar l’atenció de l’encarregat. Xerrant, xerrant acabàrem en una zona no accessible al públic amb tota una col·lecció de pells, ossos i fetus. Amb la gran sort de tenir una fantàstica terrasseta on poder treure al sol tots aquests elements per a fotografiar-los. Carregava les càmeres al rebost del terrari ja que era el lloc més fosc, acompanyat de tota casta d’insectes, ocells i porquets.

La fotografia de ciutats amb estenopeica era una altra cosa que m’interessava molt. Per això després de fer alguna sèrie a Barcelona, l’estiu del 87 vaig fer la feina de Palma, 100 postals estenopeiques. Em semblava, com a Zooformol, que hi havia una analogia curiosa amb la càmera i el que fotografiava. Així com a Zooformol hi havia una correspondència amb el fet de fotografiar pots amb un pot i de virar les fotos amb seleni no només per una qüestió de to sinó també per un tema de conservació, com el formol en el que estaven submergits els fetus, amb l’altra càmera cilíndrica, la llauna de llet en pols, l’analogia irònica venia per les imatges “enllaunades” que proporcionava, una mica com les postals d’un lloc tan turístic i referenciat com Palma.

Un altre tema que vaig treballar bastant va ser el retrat de gent. Sol passar, en aquests casos, que molts siguin autoretrats, no només per una qüestió de vanitat sinó per una qüestió pràctica, qui era capaç d’aguantar immòbil tota una sèrie de minuts? Per la mateixa circumstància, els que venien darrere eren els familiars i amics. Després s’hi afegiren aquells que ja ho demanaven per allò de dir tenc un retrat estenopeic de tal. Vanitats a banda, el que em semblava en aquest casos més interessant era anar en contra de la instantània i com a conseqüència eliminar, si més no minvar l’actitud de posar i a canvi poder enregistrar una porció de temps àmplia d’un subjecte.

Hem vist abans les primeres proves amb espieres (en castellà mirillas) que proporcionaven una visió d’ull de peix. Amb la sèrie Peep-Show es pretenia explotar al màxim la condició voyeur del fotògraf i d’aquell que dins una cambra fosca, amollant monedes, està observant. Una altra vegada aquesta correspondència d’elements: càmera obscura i receptacle o cambra fosca.

L’estenop també es va combinar amb lents, aquesta vegada amb unes de més convencionals a l’encàrrec publicitari d’Achanti una joieria que volia tenir fotografiada la seva darrera col·lecció. En aquest cas, encara que l’estenop no estigués situat exactament al pla que toca-va, sinó directament darrere l’objectiu, amb el diafragma equivalent es va aconseguir una considerable profunditat de camp al mateix temps que els reflexos no delataven un diafragma
mecànic sinó un forat circular.

La darrera càmera (i feina) estenopeica va ser amb la bombonera que davant la impossibilitat d’aconseguir una panoràmica vàlida a pesar dels seus 8 forats disposats l’un al costat de l’altre en forma circular, acabà per ser una espècie de tira de reportatges on les fronteres diluïdes suggerien una continuïtat o per similitud o per contrast on es podia adquirir un to no panoràmic però si narratiu. Eren històries panoràmiques.

Amb la penúltima sèrie amb estenopeiques, Soma-trans-lúcid, es amb la que més elements diferents s’hi varen treballar. Tant fotogràfics, com pictòrics, com al final, escultòrics. De fet pràcticament les preses estenopeiques queden, en molts casos, encobertes en benefici del fotograma. Aquesta és l’essència de tota la sèrie: la mescla de foto estenopeica i fotograma. Va ser una combinació que es va prolongar durant tota la dècada del 90, la darrera mostra comença la seva itinerància l’any 2000.

Fent el catàleg d’aquesta mostra va ser quan, per recrear-ne el procés, les escanergrafies dels elements opacs i translúcids que havien intervingut en el procés començaren a adquirir una importància més enllà del simple referent. Resultava, a més a més, molt evident trobar una equivalència entre fotograma i escanergrafia.

Així va ser com, després d’haver anant escanejant objectes durant molt d’anys, va arribar la sèrie Neovanitas on l’ordinador acaba el procés no només des del punt de vista de muntatge sinó integrant-hi filtres de Photoshop i imatges traduïdes a ASCII, és a dir, a text, i tractades i/o deformades amb Ilustrator. Potser una combinació d’elements, amb una influència gràfica bastant marcada, massa atrevida per presentar-se com a mostra fotogràfica. Però l’escenari, la Fàbrica de Licors del any 2003, paradigma dels espais alternatius, ho propiciava.

Per acabar, parlar d’una sèrie d’escanergrafies no exposada. I d’una pàgina web que conté les dues darreres sèries fotogràfiques en les que treball.

Llanes es una sèrie de bocins de llana escanejats. Provenen d’un d’aquells coixins que es feien servir abans i que es ventilaven i s’esfilegassaven, any rere any. Encara que inevitablement la llana acabava essent com a esculpida pel seu ús diari.

La web www.imagomundi.eu és una pàgina dedicada a la fotografia en un sentit ampli. Afavorida per Viatges Bellver, un dels nostres clients, aspira a presentar una altra visió de la tipificada fotografia de viatge. S’hi presenten feines d’alguns dels fotògrafs presents en aquest cicle com ara Gabriel Ramon, Carlos Barrantes i Xisco Bonnín. En el meu cas present dues sèries: “Polaroids Travel” i “XXX panos SMS”. Una recupera les polaroids 600 que feia sempre que me n’anava de viatge i l’altra el que sempre ens en duem de viatge avui en dia: el telèfon mòbil. Utilitzant la funcionalitat per captar i muntar 3 preses diferents.

Com a conclusions, no sé si he encertat gaire amb la tasca que jo mateix m’havia proposat des d’un principi: la de lligar tot aquest ventall de tècniques i feines. Això de dir que el fotograma és molt similar a l’escanergrafia no sembla tampoc res de l’altre món.

Ara bé, no he parlat en cap moment de la utilització de l’atzar i crec que ha planejat (o això esper) durant tota la xerrada. La càmera estenopeica és, com en alguna ocasió hom l’ha anomenada, una càmera cega. Fer tres fotografies a ple sol amb un mòbil perquè acabin en una sola panoràmica tampoc és que sigui una tasca d’allò més precisa. Amb tot això el que vull dir és que allunyant-se de la tècnica, fent servir mitjans que en podríem dir pobres (com la Polaroid 600), crec que d’alguna manera això relaxa o allibera al artista d’una certa tirania que li ve imposada per l’ús d’una tecnologia determinada.

Pens que és molt cert el que es diu, que la tèc-nica necessita conèixer-se a fons, però que també és molt important desobeir-ne les normes.

Per altra part m’adon que no m’ha importat mai aprendre qualsevol tècnica sempre que al final me l’hagi acabant fent meva, ja sigui anant fins a la seva arrel primigènia o forçant-la fins als seus límits.

Perquè al cap i la fi, ho tornaré dir per darrera vegada, el que compta és el resultat. Algunes vegades el que vols dir i, fins i tot, altres vega-des, el que els altres creuen que vols dir.