La darrera imatge. El discurs heterogeni de la fotografia actual a Mallorca

any: 2002.

autors: Maria Josep Mulet .

[...] La fotografia com a excusa. Per un procés creatiu mixt.
 
Finalment, l'altre àmbit d'actuació de la fotografia contemporània a Mallorca és el que hem anomenat fotografia com a excusa. És una manera de designar aquells fotògrafs -com Antoni Socias, Joan-Miquel Ferrà, Pere Colom, Gabriel Lacomba- que no han cregut mai o els és indiferent el discurs entorn de l'especifitat del medi. És a dir, el que està en joc no és la fotografia considerada en si mateixa, sinó la superació de les fronteres entre els diferents llenguatges artístics. El que es reivindica, per tant, és l'art total i l'artista totalitzador, que treballa la fotografia precisament per qüestionar les seves limitacions. En resum, aposta per la utilització d'un mitjà que necessita ser posat en entredit.

La intensitat d'aquest posicionament varia segons cada fotògraf, perquè les propostes de Pere Colom i de Joan-Miquel Ferrà no són equiparables a les d'Antoni Socias i Gabriel Lacomba; són, això sí, aliades. A més, aquest text no pretén etiquetar l'obra de cadascun dels fotògrafs, tan sols convida a una reflexió sobre l'exposició i a un anar més enllà de l'evidència i del fals convencionalisme de la fotografia com a mirall del món exterior. S'han situat en aquest darrer apartat fotògrafs heterogenis i amb una trajectòria que no sempre ha evidenciat la necessitat de qüestionar les eines de treball. Hi ha així mateix altres fotògrafs, com Carlos Barrantes, Pepe Cañabate i Toni Catany, que han participat en aquest discurs, malgrat que no es reflecteixi a l'actual mostra.

L'element central de la fotografia com a excusa és la seva concepció com a matèria per a la manipulació artística, sovint en comunicació amb altres llenguatges visuals i altres tècniques. El que fan els fotògrafs és dur fins al límit la identitat fotogràfica, per això -com Joan-Miquel Ferrà- manipulen la imatge; tornen als processos inicials, com el calotip -Toni Catany- i la càmera estenopeica -Gabriel Lacomba-, i introdueixen radiografies, arenes i tot tipus de materials extraartístics. Els negatius s'utilitzen alterats, les emulsions se fan sobre suports extrafotogràfics, les polaroids es situen sobre vidre, formigó, paper de dibuix; se cerquen collages i textures -com Pere Colom(22)- fins i tot, la fotografia es torna record i els fotogrames es fan amb escànner -Gabriel Lacomba-. Pel general hi ha un ús complexe dels processos químics i físics de gestació de la imatge, de tal manera que l'aparença tradicional de la fotografia s'amaga per obligar l'espectador a capgirar el seu convencional posicionament davant la imatge. [...]